La meua llengua

La riquesa d'un país està en la seua llengua, les seues costums i les seues tradicions. M'agrada pensar que el meu país és ric en aquests aspectes. Tenim una llengua bonica i sonora, tenim unes riques costums que es remonten a milers d'anys enrere i tenim unes tradicions que perduren en el temps.
Personalment he de dir que m'agrada la sonoritat del valencià, les expressions de la meua terra i l'entonació amb qué parlem els veïns de l'Horta i les Riberes. Pot ser a altres catalanoparlants (alacantins, castellonencs, lleidatans...) el semble una varietat dialectal molt contundent, forta, poc suau i cantada (com ho és el mallorquí o el valencià meridional), pero crec que és precisament eixa sonoritat la que li dona una forta personalitat a la meua llengua.
De tota manera també és cert que el sexe té una forta presència en el valencià de l'Horta i la Ribera, i per a mostra, un botó (veure l'anterior post). Aquest ús, i de vegades abús, de les referències sexuals és una marca de la casa, una forma d'expressar-se típica d'aquesta zona i que li dona més contundència al valencià apitxat.
Per això, he volgut compartir amb vosaltres eixes sonores i sexuals expressions típiques de la meua terreta.