Infinita tristessa

Hi ha dies en que no pots més. Infinita tristessa desborda el teu cor. Les llágrimes brillen a l'ull i lluiten per eixir... i tu intentes contindre-les. Recordes quan els dies eren simples, tranquils... i no tenies tanta responsabilitat. Fa por fer-se gran.
Hui em sent com si tinguera un gran pes al llom. Com si arrastrara una gran responsabilitat, una gran tristesa, una gran por... tot això ho arrastres. Com en Un chien andalou de Buñuel, quan el protagonista arrossega el piano i els cavalls. Arrossegues tota la hipocresia de la societat, carregues amb ella, la portes al llom, i vas amb ella amunt i avall.
Hui voldria estar al poble, trucar a les meues amigues de sempre. Anar al Magenta a fer-se un café. Amb Olivia, amb Rosa, amb Angela... amb tots, amb els de sempre. Pero en lloc d'això estic ací, sola en esta ciutat. Ni tan sols sé a qui trucar per poder sortir i no plorar.
I la rabia... que et fa voler cridar... cridar fort... i enviar-ho tot a pendre pel cul.